Maria Antònia París

maria antonia paris claretianas Tremp

La vida de M. Antònia París comença enmig d’una situació molt adversa. Les tropes franceses havien entrat a Catalunya i la guerra de la Independència s’estenia pel país. El seu pare havia mort dos mesos abans del seu naixement. La seva mare, Teresa Riera, va arribar a Vallmoll, vídua i amb una filla de tres anys, fugint dels soldats francesos i en avançat estat de gestació. El 28 de juny de 1813 neix Maria Antònia.

La seva vocació religiosa va néixer en l’adolescència, arran d’una missió predicada pels franciscans del monestir d’Escornalbou a Tarragona. Decidida, ingressa en 1841 a la Companyia de Maria com a postulant a la comunitat de la ciutat. És una situació en la qual es manté durant nou anys a causa de la legislació civil que impedia a les ordres religioses admetre novícies.

L’any 1850 seria decisiu per a la vocació religiosa de la jove. D’una banda, rep permís especial per iniciar el noviciat al qual s’incorpora amb el nom de M. Antònia París de Sant Pere, i per una altra, coneix a Antonio Maria Claret, missioner de gran activitat fundacional que visitava Tarragona. A ell li desvetlla l’anhel que íntimament havia forjat de fundar una nova institució destinada a l’apostolat i a l’ensenyament basat en la vida religiosa fonamentada en la pobresa i fidelitat a l’evangeli. Creu fermament que els problemes que té l’Església a Espanya provenen del poder i la riquesa terrenal que havia acumulat durant segles, fets contradictoris amb l’esperit evangèlic.

Dos anys més tard, Antoni Maria Claret va ser nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba i crida a Maria Antònia a aquell país americà per portar a terme la tasca missionera i docent que la novícia desitjava. La seva inquietud per iniciar una activitat religiosa diferent i d’acord amb el seu concepte de pràctica evangèlica, d’una nova forma de vida religiosa a l’Església va a ser més forta que la incògnita d’un país desconegut i les dificultats d’un llarg viatge. L’any 1852 al costat de quatre companyes, inicia la travessia de l’Atlàntic rumb a l’illa del Carib. Els inicis van ser durs, les febres fan emmalaltir i causen la mort de la germana Florentina als tres mesos d’arribar a la illa.

A l’any següent comença a funcionar a Santiago de Cuba l’escola de nenes blanques i negres. Maria Antònia París es rebel·la contra la legislació vigent a l’ illa que era discriminatòria segons la qual es prohibia l’assistència de nens d’ambdues races a un mateix col·legi. Les seves aules també acullen a nenes pobres de forma gratuïta. Les religioses es movien en el principi fundacional “viure amb fidelitat els consells evangèlics i treballar per ensenyar a tota criatura la llei del Senyor”. La comunitat anava creixent.

Per consolidar aquest projecte, Maria Antònia eleva la proposta fundacional al Papa Pius IX, el 25 d’agost de 1855, l’arquebisbe Claret signa la constitució de la Congregació amb el nom d’Institut Apostòlic de la Immaculada Concepció de Maria, que, amb el temps, es convertiria en Religioses de María Immaculada Missioneres Claretianes, d’acord amb la idea que tots dos fundadors havien projectat feia temps de difondre el missatge cristià en terres d’Amèrica com a missioners.

Eren dos religiosos convençuts que l’Església havia d’abordar una reforma fonamentada en la pobresa que solament mitjançant homes i dones compromesos en una vida religiosa de senzillesa i la pràctica fidel de l’Evangeli i el treball, el servei i l’educació a favor dels pobres.

L’acció de la fundadora iniciada a Santiago de Cuba es va concentrar en l’educació de les nenes que serien futures dones. En la formació de la dona tenia posades grans esperances com un mitjà de promoció i dignificació de la condició femenina en la societat cubana.

En diferents capítols de les constitucions fundacionals, va expressar el mètode que s’aplicaria a les aules. Així, va proposar una estreta relació amb els pares dels alumnes, i en relació al contingut de les matèries impartides «S’ensenyarà a les joves a treballar tota classe de labors, a llegir i a escriure, comptes i gramàtica i tot allò que requereix la Bona educació d’una donzella que ha de tirar endavant la seva família». També va insistir en la necessitat d’incentivar les nenes amb premis i reconeixements «a fi d’estimular-i tenir-les a totes contentes». És dirigeix a les mestres dient: «han de procurar amb tot el seu esforç personal guanyar-se el cor de les seves deixebles» i que «la seva forma d’actuar, la caritat, la paciència, la dolçor, l’afabilitat, la prudència i la modèstia, siguin les primeres lliçons que les alumnes han de poder aprendre de les seves mestres».

El 1859 torna a Espanya i funda un noviciat a Tremp i el va consolidar com a comunitat i col·legi. En 1867 funda una nova comunitat a Reus, amb el nom d’Institut de Maria Immaculada de l’Ensenyament, que estaria dedicat a l’ensenyament de les joves.

Afirmada la comunitat de Reus, Maria Antònia París va continuar fundant diversos centres en les poblacions de Carcaixent, Vélez-Rubio i una altra casa a Cuba, en Baracoa.

Els últims anys, com a Priora de la comunitat de Reus, van ser difícils. Després de 35 anys d’intensa vida apostòlica, de noves fundacions, de superació de problemes i adversitats i el patiment d’una malaltia, abandonava la vida a la terra el 17 de gener de 1885, envoltada de les germanes de la seva comunitat. El seu cos va ser sepultat a la cripta de l’església del convent de Reus.

La fundadora Maria Antònia París té obert un procés de beatificació que està pendent a Roma. Juan Pablo II , el 23 de desembre de 1993 va declarar l’heroïcitat de les virtuts de la religiosa-fundadora que és considerada a l’Església Catòlica com a Venerable. Els nombrosos escrits que va deixar són els millors documents que revelen la seva personalitat religiosa i humana: Autobiografia, Records i notes, Diari, Punts per a la Reforma de l’Església, El Missioner Apostòlic, Constitucions, Regles de 1862, Testament i Epistolari.

Actualment, les religioses hereves de Maria Antònia París continuen fidels a la inspiració fundacional. Ens trobem per tota la geografia: Argentina, Brasil, Bèlgica, Colòmbia, Congo, Corea, Cuba, Espanya, Estats Units, Filipines, Hondures, Índia, Itàlia, Japó, Mèxic, Panamà, Polònia, Santo Domingo, Sri Lanka, Veneçuela, El Salvador, Ucraïna, Camerun, Nigèria, Indonèsia … Les noves generacions de la congregació han sabut adaptar la seva tasca a les necessitats i demandes concretes del moment. Reparteixen la seva assistència i servei entre l’educació, les obres socials als més desfavorits, l’evangelització en comunitats parroquials.

L’any 2005 commemorem el 150 aniversari de la fundació de les Missioneres Claretianes. Juntament amb les altres branques de la Família Claretiana recordem aquelles frases de Maria Antònia París: “Els segons apòstols han de ser còpia viva dels primers, així en el nom com en les obres. Amb la torxa de l’Evangeli a la mà han d’il·luminar els homes més savis i als més ignorants «.