Antoni Maria Claret neix a Sallent (Barcelona), la vetlla de Nadal de 1807, en el sí d’una família profundament cristiana, dedicada a la fabricació de teixits.
La seva infantesa va transcórrer enmig de la guerra napoleònica, la influència de les idees de la revolució francesa i les tensions entre absolutistes i liberals van marcar d’alguna manera la vida del sant. L’eternitat i la providència de Déu són dos aspectes que marquen la seva pietat religiosa infantil alhora influïda per la devoció a la Mare de Déu i a l’Eucaristia.
Als dotze anys, el seu pare el posa a treballar en el teler familiar i posteriorment l’envia a Barcelona per perfeccionar-se en l’art tèxtil. Es dedica amb veritable passió a la feina; vivia per treballar dia i nit. Les seves oracions, en canvi, no eren tantes ni tan fervoroses, encara que no deixa la missa dominical ni el rés del rosari. Obsessionat per la fabricació, de vegades se sorprèn durant la missa amb “Més màquines al cap que sants a l’altar”. Un dia recorda les paraules de Crist en l’evangeli: “De què li serveix a l’home guanyar tot el món si a la fi perd la seva ànima?” .I als 22 anys ingressa al seminari de Vic, sense perdre de vista la intenció de ser monjo cartoixà.
Però de manera providencial el Senyor li demostra que la seva vocació és una altra. Als 27 anys és ordenat sacerdot i comença la seva tasca parroquial, reforçada sempre per una intensa vida d’oració i d’estudi.
La parròquia no era el seu. Sent, cada vegada amb més força, que el Senyor el crida a evangelitzar. La situació política a Catalunya, dividida per la guerra civil entre liberals i carlistes, i la de l’Església, sotmesa a la desconfiança dels governants, no deixava una altra solució que la de sortir de la seva pàtria i oferir-se a Propaganda Fide, encarregada llavors de tota l’obra d’evangelització de qualsevol tipus.
A Roma es prepara amb uns exercicis espirituals i el director, que és jesuïta, el convida a realitzar el seu projecte ingressant en la Companyia de Jesús. Però una malaltia inesperada el fa adonar que tampoc aquest és el seu camí i es veu forçat a tornar a la seva terra. El P. General dels jesuïtes li va dir amb resolució: “És la voluntat de Déu que vostè vagi aviat a Espanya; no tingui por; ànim “. Poc després és enviat pel seu Bisbe a predicar per Catalunya i per tota la Península com a missioner apostòlic. Va recórrer pràcticament tota la regió de 1843 a 1847, predicant la Paraula de Déu, sempre a peu, sense acceptar diners ni regals pel seu ministeri. El movia la imitació de Jesucrist. Malgrat la seva neutralitat política, aviat va patir persecucions per part dels governants, i calúmnies dels qui combatien la fe.
Però Sant Antoni María Claret no seria només predicador incansable de missions al poble i d’exercicis a sacerdots i religioses. Aviat va descobrint altres mitjans d’apostolat més eficaços. Molt aviat es va adonar de l’ànsia de bona part de la població per la lectura, de l’efecte que causava la propaganda anticatòlica i que la paraula escrita roman i arriba fins i tot a més gent que la parlada. Va publicar devocionaris, petits opuscles dirigits a sacerdots, religioses, nens, joves, casades, pares de família. I va fundar la Llibreria Religiosa en 1847 amb l’objecte de recaptar fons i publicar i difondre obres bones. Allí edita la Bíblia, el Catecisme explicat i fulles de promoció cristiana.
En ser-li impossible predicar a Catalunya per la rebel·lió armada, el seu bisbe el va enviar a les Canàries. De febrer de 1848 a maig de 1849 va recórrer les illes. Aviat, i familiarment, se’l va començar a conèixer com “el Padrito”. Tan popular es va fer que és copatró de la diòcesis dels Palmells amb la Verge del Pi.
De tornada a Catalunya, el 16 de juliol de 1849, fundà en una cel·la del seminari de Vic la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria. La gran obra de Claret comença humilment amb cinc sacerdots dotats del mateix esperit que el Fundador. Als pocs dies, l’11 d’agost, comuniquen a Mossèn Claret el seu nomenament com a Arquebisbe de Cuba. Malgrat la seva resistència i les seves objeccions a compte de la Llibreria Religiosa i la recentment fundada Congregació de Missioners, va haver d’acceptar aquest càrrec per obediència i va ser consagrat a Vic el 6 d’octubre de 1850.
La situació a l’illa de Cuba és deplorable: explotació i esclavitud, immoralitat pública, inseguretat familiar, desafecte a l’Església i sobretot progressiva descristianització. En el moment d’arribar ja s’adona que el més necessari és emprendre una tasca de renovació en la vida cristiana i promou una sèrie de campanyes missioneres, en les quals participa ell mateix, per portar la Paraula de Déu a tots els poblats. Va donar al seu ministeri episcopal una interpretació missionera. En sis anys va recórrer tres vegades tota la seva diòcesi. Es va preocupar de la renovació espiritual i pastoral del clergat i la fundació de comunitats religioses. Per l’educació de la joventut i la cura de les institucions assistencials va aconseguir que els Escolapis, els Jesuïtes i les Filles de la Caritat establissin comunitats a Cuba. Amb M. Antonia París va fundar les Religioses de María Immaculada Missioneres Claretianes el 27 d’agost de 1855. Va lluitar contra l’esclavitud; va crear una Granja-escola per als nens pobres, va posar una Caixa d’Estalvis amb marcat caràcter social, va fundar biblioteques populars. Tanta i tan diversa activitat li suposa enfrontaments, calúmnies, persecucions i atemptats. El que va sofrir a Holguín (1 febrer 1856) gairebé li costa la vida, encara que li va fer vessar la seva sang per Crist.
La Reina Isabel II el tria personalment com el seu Confessor al 1857 i es veu obligat a traslladar-se a Madrid. Ha d’acudir almenys setmanalment a la Cort, a exercir el seu ministeri de confessor i a cuidar-se de l’educació cristiana del príncep Alfons i de les infantes. Gràcies a la seva influència espiritual i a la seva fermesa, a poc a poc va canviant la situació religiosa i moral de la Cort. Viu austerament i pobrament.
Els ministeris de palau no omplen ni el temps ni l’esperit apostòlic de monsenyor Claret: exerceix una intensa activitat a la ciutat: predica i confessa, escriu llibres, visita presons i hospitals. Aprofita els viatges amb els Reis per Espanya per predicar per tot arreu. Promou l’Acadèmia de San Miguel, un projecte en el qual pretén aglutinar a intel·lectuals i artistes perquè: “S’associen per fomentar les ciències i les arts sota l’aspecte religiós, unir els seus esforços per combatre els errors, propagar els bons llibres i amb ells les bones doctrines”.
Arran de la revolució de setembre de 1868 marxa amb la Reina cap a l’exili. A París manté el seu ministeri amb la Reina i el Príncep d’Astúries, funda les Conferències de la Sagrada Família i es prodiga en múltiples activitats apostòliques.
Per la celebració de les noces d’or sacerdotals del Papa Pius IX va a Roma. Participa en la preparació del Concili Vaticà I, en el qual intervé defensant la infal·libilitat pontifícia. En concloure les sessions, amb la salut ja molt malmesa i preveient propera la seva mort, es trasllada a la comunitat que els seus Missioners tenen a Prada de Conflent (França). Fins a aquí arriben els seus perseguidors, que pretenen capturar-lo i portar-lo a Espanya per jutjar-lo i condemnar-lo. Ha de fugir com un delinqüent i refugiar-se en el monestir cistercenc de Fontfroide, on als 63 anys, envoltat de l’afecte dels monjos i d’alguns dels seus missioners, mor el 24 d’octubre de 1870.
Les seves restes mortals es van traslladar a Vic en 1897. És beatificat per Pius XI el 25 de febrer de 1934. Pius XII el canonitza el 7 de maig de 1950.
